20 d’octubre del 2012

UN BONIC POEMA DE MARES, UNA AMIGA MOLT ESPECIAL




Frecuento los desiertos
sin el cobijo de tu nombre
sin rescate.
Sin la guarida de tu abrazo yo naufragio
en estos simples versos perdidos.
Sin ti no sé ahuyentar los delirios de la noche
en este ocaso censurado de sueños
arenosos,
tristes...
Sin ti,
sin la luz de tu mirada,
la penumbra desde su vientre de amargura
anega el alma y la razón,
me revela cuán lejos y próximos estuvimos
sin comprendernos
como una canción escrita en otro idioma
que no deja de tararear el corazón.

F. P.

Sovintege els deserts
sense el recer del teu nom
sense rescat.
Sense el cau de la teva abraçada naufrague
en aquests simples versos perduts.
Sense tu no sé espantar els deliris de la
nit en aquest ocàs censurat de somnis
sorrencs,
tristos...
Sense tu,
sense la llum del teu esguard,
la penombra des del seu ventre d'amargor
que empapa  ànima i raó,
em revela que lluny i propers vam estar
sense comprendre'ns
com una cançó escrita en un altre idioma
que no deixa de bategar al cor.

Traducció: J. N.